L'exposició Tocar el color. La renovació del pastís aprofundeix en la història del ressorgiment del pastís a partir de la dècada de 1830, quan apareix el terme «pastelista», fins les seves evolucions al segle XX. Si bé la tècnica de l'pastís va conèixer al segle XVIII un auge formidable fins al punt de convertir-se en un art de ple dret, mai va arribar a conquerir de el tot la seva legitimitat davant de la pintura a l'oli, disciplina reina. La seva fragilitat intrínseca, el seu encasellament en el gènere de l'retrat (molt menys valorat que la representació de les grans fites històrics o religiosos) i la seva apropiació per part de nombroses dones li van impedir accedir a l'àmbit de la «gran» pintura. 

Paral·lelament, la utilització molt difosa de l'pastís per a realitzar esbossos va tendir a confondre-ho amb les arts gràfiques. Pel que no va ser fins al segle XIX quan l'art de l'pastís reconquerir poc a poc la seva autonomia respecte a la pintura, i quan va arribar al seu màxim apogeu. És en aquest moment de renaixement de la tècnica on arrenca l'exposició Tocar el color, centrada en les obres que justifiquen l'aplicació de l'apel·latiu «pastelistas» als seus autors. 

Artistes com Eugène Boudin, Odilon Redon o Edgar Degas, s'expliquen entre aquells que, a l'apostar per aquesta tècnica, van conferir un estatus innovador a l'ocupació de les barretes de pastís; una posició nova que es va mantenir al llarg de la primera meitat de segle XX aplicada a la ruptura de llenguatges que inaugura la generació posterior amb, entre d'altres, Pablo Picasso, Joan Miró, Maria Blanchard o Theo van Doesburg.