La relació de Tàpies amb el teatre, però, no se circumscriu només als projectes escenogràfics, sinó que va més enllà, i adopta formes diverses que també estan incloses a l’exposició. Així, es fa referència a les col·laboracions en les primeres posades en escena de peces de Brossa, i a la participació en sessions privades de cabaret en domicilis particulars. Es mostra l’interès per la figura de l’actor i transformista Leopoldo Fregoli, i es fa palesa la fascinació per la màgia i per l’òpera. En aquest sentit, clou l’exposició el projecte escenogràfic per a l’òpera Cap de mirar, que s’havia d’haver estrenat al Gran Teatre del Liceu el 1991.
L’exposició també inclou una tria d’obres de Tàpies coetànies i properes a les seves col·laboracions escenogràfiques, pels materials utilitzats, per l’evocació d’un teló teatral o pel fet de mostrar el bastidor de la pintura de la mateixa manera que deixa al descobert la tramoia del teatre. El parentiu entre aquestes obres i les col·laboracions teatrals corroboren el fet que Tàpies es va mantenir dins dels paràmetres de la seva personalitat artística.
A través de pintures, dibuixos, gravats i material documental divers, aquesta exposició mostra per primera vegada la relació que Antoni Tàpies va tenir amb les arts escèniques. Inclou diverses formes de col·laboració o d’evocació del món de l’espectacle, i atorga un paper destacat als dissenys escenogràfics que Tàpies va concebre. Aquests projectes tenen continuïtat amb la resta de la seva obra, atès que s’hi troben els mateixos materials i bona part de les imatges que li interessen. Però, en prescindir de les al·lusions espacials pròpies del llenguatge escenogràfic tradicional, són més radicals en el seu plantejament i en la seva capacitat d’evocació.
Entre 1961 i 1989 Antoni Tàpies va realitzar cinc escenografies. Amb les tres primeres, Or i sal (1961), Semimaru (1966) i L’armari en el mar (1978), Tàpies se sumava als esforços de renovació del teatre català que, després de l’envestida del franquisme, tenien com a objectiu connectar amb la modernitat i equiparar-se amb l’escena europea. Johnny va agafar el seu fusell (1989), ja en democràcia, es va estrenar al Mercat de les Flors, un dels primers centres de titularitat pública dedicats a les arts escèniques. I L’Éboulement (1982) feia part d’una experiència teatral que es desenvolupava en espais alternatius de París.
L'exposició
El museu estava dividit en dos seccions, l'obra general de Tàpies i una altra obra dedicada a la seva escenografia.
Anotni Tàpies se'l caracteritza per utilitzar en les seves obres molts símbols. Com per exemple creus que poden tenir el significat de religió, mort... O també utilitza números, per marcar un ordre, una racionalitat... El que destaca és que també utilitza i representa objectes quaotidiants, com una escultura gegant d'una sabatilla d'anar per casa.
Tècnicament, utilitza de suport les típiques catifes del terra i per a fer les obres, utilitza pintura, fulles, metall...